Archive | Canet de Mar RSS feed for this section

“Espriu Viu”. L´espectacle amb el que Comediants participa en el centenari de Salvador Espriu.

15 Apr

“Hem de saber transmetre un camí que hem estat investigant nosaltres, com és el fet de fer teatre al carrer”

 

Jaume Bernadet Munné. Director creatiu i artístic de Comediants.

La companyia de teatre Comediants participa en el centenari de Salvador Espriu, amb l’espectacle “Espriu Viu”. Aquest espectacle ha sigut realitzat amb una doble intenció pedagògica. Donar a conèixer de forma amena i divertida la vida i la obra del poeta i formar, en les tècniques i estratègies del teatre al carrer, als alumnes de batxillerat d’arts escèniques del Institut Ies Domenech i Muntaner de Canet de Mar, que són el qui ho realitzaran i ho portaran a la pràctica.

Jaume Bernadet Munné, actor, guionista, director creatiu i artístic especialitzat en direcció d’espectacles de participació col.lectiva. Impulsor del Centre de Creació de Comediants La Vinya i membre de la companyia des del 1975. Premi FAD d’honor i premi FAD Sebastián Guasch d’arts para-teatrals 2010.

– Quin és el vostre pròxim projecte que voleu realitzar?

-El nostre pròxim projecte consisteix en explicar la vida de Salvador Espriu a través de imatges, de sons, de musiques i dels seus poemes. Serà un projecte treballat amb els alumnes del batxillerat d’arts escèniques de l’Ies Domenech i Muntaner de Canet de Mar. Farem una pre-estrena a Canet, al maig i presentarem el projecte definitiu al juliol a Arenys de Mar, la ciutat natal de Salvador Espriu amb motiu de la celebració del seu centenari. (Any Espriu)

-Com va sorgir la idea d’aquest projecte?

-La idea va sorgir parlant amb el tutor dels alumnes d’arts escèniques, l’Eliecer Navarro. L’any passat vam fer un projecte de final de curs amb els alumnes sobre Machado i com que aquest any era l’any Espriu vem pensar que seria bona idea fer-ho sobre aquest poeta català.

-Quin mètode utilitzareu per preparar aquest espectacle?

-Comencem amb un escalfament corporal i després ens posem a assajar el projecte dividint-lo amb quatre parts: la infantesa, l’adolescència, l’edat més fosca de la Guerra Civil i l’etapa on es va fer famós. Això permet als alumnes practicar interpretació, cant, ball i recitatiu de poemes.

 -En quins llocs fareu la representació d’aquest espectacle?

-Al farem a Canet i a Arenys amb la participació de la gent del poble i també el representarem al Festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guixols i a la Mercè de Barcelona, on modificarem l’espectacle una mica adaptant-lo a escenaris mòbils.

 -Aquest projecte va més encaminat cap a una línea pedagògica o cap al teatre més professional?

-Aquest projecte té les dues vessants: la pedagògica per explicar com Comediants treballa i així ensenyar-lis el camí que han de seguir per posar en escena una obra de teatre, i la professional, on els hi dono eines perquè vegin com hem de fer per guanyar-se la vida amb això.

-Quin és el finançament que utilitzareu per aquest projecte?

-El finançament bàsic ve del que ens paga l’Institut de Canet, junt amb el conveni que tenim amb l’Ajuntament de Canet perquè el batxillerat d’arts escèniques s’imparteixi a La Vinya. Quan el fem a Arenys, els pressupostos seran més elevats i el finançament serà a través de fons municipals, del fons de l’any Espriu i a través de patrocinadors i espònsors privats.

 -Quin tipus de publicitat utilitzaríeu per tal de que la gent conegui aquest projecte?

-En el cas de Canet la publicitat serà molt de proximitat, a través d’àmbits locals com la ràdio i els mètodes de difusió de l’Institut. En el cas d’Arenys, es farà una roda de premsa convocant el Punt, l’Ara, i els mitjans de difusió local, i es tractarà d’ampliar al màxim la seva repercussió a través de mitjans més generals i importants del país.

-Com prepareu els decorats i la realització de l’espectacle?

-En l’espectacle que es farà a Canet que es diu “Espriu Viu” els mitjans els proporcionaran els alumnes interrelacionant les àrees de música, anatomia, dansa, plàstica i arts escèniques. En canvi, a Arenys contactarem amb entitats que vulguin col.laborar ja siguin de la població o professionals.

-Què suposa fer un espectacle amb la participació massiva d’alumnes amb un petit suport d’actors professionals?

-Molta responsabilitat. Sobretot per saber transmetre un camí que hem estat investigant nosaltres, com és el fet de fer teatre al carrer. Per això, m’agradaria explicar totes aquestes coses que van implícites en el fet i sobretot ensenyar el plaer que jo he tingut i que penso que poden sentir, no tots però molts d’ells en el fet d’actuar al carrer, perquè aquí al Mediterrani, el carrer és la nostra segona casa.

-Quines dificultats i avantatges comporta treballar amb els joves d’arts escèniques?

-Els avantatges és que si en saps, doncs suscites l’entusiasme i per tant les coses van bé, i dificultats doncs, que si no transmets bé la seducció de com fer bé una història després et sap greu perquè no surt com t’agradaria o com has pensat que sortiria. Una altra cosa és les dificultats pròpies de cadascú.

-Algun cop havíeu fet algun projecte on els protagonistes tampoc sou vosaltres sinó que són altra gent, com ara els alumnes de l’institut?

 -Si, bastants.  Per exemple, quan vam posar en peu la vida de Pablo Neruda a Xile, com era un projecte que necessitava una gran participació d’actors i no es tractava de desplaçar tota una companyia, vam aportar un equip directiu i durant 15 dies vam fer un taller i un càsting per buscar a la gent adequada i ensenyar la manera de desenvolupar el projecte a Xile a partir de la nostra experiència, el teatre al carrer.

 -Heu fet algun projecte adreçat també a alguna celebritat, a part del de Neruda i el d’Espriu d’ara?

-Si, en certa mesura m’he especialitzat en aquest tipus de coses. He tocat la figura d’en Neruda, la de Mozart, la d’Espriu, les Arts en general,  Jan Vilar, el fundador del teatre popular francès i  Don Quixot.

-Al fer teatre al carrer com prepareu l’espectacle?

 -Primer assagem a La Vinya i quan sabem on representarem els espectacles intentem fer un assaig general. L’acció normalment la desenvolupem en una plaça, en forma de cavalcada o barrejant la plaça amb la cavalcada.

 -En quina manera us mantindreu fidels a la vostra tradició de fer teatre al carrer?

-Això sembla una frase de l’Espriu! De la manera que puguem. Intentant deixant llavor d’allò que fem per a que la gent tingui interès per continuar. I també ens mantenim fidels al nostre estil, perquè la gent coneix i reconeix l’estil propi de Comediants.I d’altra banda, intentar fer-ho amb professionals i amb gent que vulgui aprendre i fer-ho millor. Tenim molt en compte les persones també, i per això les intentem cuidar per a que la gent després que col.labora amb nosaltres pugui transmetre i explicar el que viu.

 -Com treballeu amb els creadors d’altres disciplines artístiques?

-Ara estem treballant en la creació d’un documental sobre els 40 anys de Comediants. En aquest documental hi ha el guió, la recerca del finançament i la producció, la direcció, l’escenografia, els actors, els textos, els dibuixos i l’animàtica, la post-producció, la sonorització, el cast, el talonatge i les lletres i després la fase de publicitat, estrena i difusió. En tots aquests passos intervenen diferents professionals. Intentem treballar en equip. Pel que fa el guió es fan molts per ajustar-ho més a la idea principal, en la producció a través d’un bon dossier s’ha d’obtindre el finançament. En els audiovisuals les financiacions són de TV3, TVE, Canal +, Canal Arte, o qualsevol que els hi pugui interessar. Després ja bé un altre procés de determinar qui fa totes les altres coses a base de moltes trobades, treballar molt i moltes reunions.

-Com sobreviu Comediants en aquests moments de crisis?

Doncs sobreviu, però no viu, sobreviu. Comediants ha tingut la sort de ser com un arbre. Hi ha el teatre on el públic paga l’entrada i es guanyen uns beneficis, el teatre al carrer on els espectadors no paguen però ho financen entitats i finançaments, la branca de l’Òpera, que encara que hi hagin reduccions pressupostaries podem fer-ho i obtenir beneficis, la branca dels espectacles fets per encàrrec que és la que ajuda a compensar a les altres i per últim la branca de la col·laboració, on encara que no obtenim beneficis, gaudim i ens dona dimensió social.

 -Com us manteniu joves?

-Bé, ens fem grans. Porto 37 anys en la companyia però el fet de treballar amb gent cada vegada més jove penso que va alimentant-nos i fa que es vagi mantenint jove pel fet que et van qüestionant i ensenyant.

 -Després de 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Com recordeu aquell treball? En que us ha beneficiat i us ha perjudicat?

-Com a beneficis, ens va permetre desenvolupar la creativitat a nivells bons, ja que va ser una satisfacció que els responsables de l’acte apostessin per artistes locals.També ens va suposar un repte molt important per nosaltres ja que  havíem de fer un espectacle en viu per 70.000 persones i un espectacle televisiu per varis centenars de milions d’espectadors. D’altra banda, tot això ens va donar molta fama i ens va permetre salvar-nos perquè en aquell moment teníem el dubte de continuar o no amb la companyia perquè se’ns va cremar La Vinya i ens trobàvem amb els 20 anys de trajèctoria. Però vam continuar i a partir d’aquí ens van sorgir molts espectacles d’encàrrec per fer. Tanmateix, no tot van ser beneficis sinó que de certa manera ens va perjudicar perquè al 1992, vam entrar en pèrdua econòmica a causa de créixer tant i no saber controlar les despeses econòmiques.

 -Esteu fent un documental per recopilar els 40 anys de Comediants? Que preteneu amb això? Explica’m alguna cosa.

-El que pretenem fer amb aquest documental és que el màxim de gent possible que ha col.laborat o ha estat a Comediants tingui veu. Volem explicar la nostra historia des de molts punts de vista i amb moltes intervencions de la gent, on expliquen que han viscut, com ho han sentit, que els hi hem aportat, etc. Llavors hem volgut fer aquest documental de manera animada entrellaçat amb una animàtica com la d’un còmic per explicar la historia a part d’aportar les entrevistes i intervencions de la gent.

Jaume Bernadet i Munné. Comediants. 13 marzo 2013

Jaume Bernadet i Munné. Comediants. 13 marzo 2013.
Foto de Beatriz Oller.

Advertisements

Los eucaliptos del Parque de la Misericordia.

4 Jan

Eucalipto del Parc de la Misericordia. Canet de Mar

El 7 de octubre del 2012, se fracturó y cayó una rama de grandes dimensiones del eucalipto que está justo al lado de la fuente del Parque de la Misericordia de Canet de Mar.

Este hecho motivó que el Ayuntamiento de Canet de Mar peritara la situación de todos los eucaliptos del parque y consideró que había un riesgo muy alto de que hechos semejantes se pudieran repetir. El Ayuntamiento, con el visto bueno del Obispado de Girona, propietario del parque, decretó el cierre del mismo para el uso público. El Parque de la Misericordia es un lugar muy concurrido, en especial por los niños y niñas de la escuela Misericordia.

Los eucaliptos del Parque de la Misericordia. Canet de Mar. Ubicación.

El dictamen técnico, encargado a la empresa Arborist, aconsejo la tala de varios ejemplares y actuaciones complejas en los otros. El 13 de diciembre del 2012 empezó a ponerse en práctica la solución definitivamente adoptada: Talar 7 eucaliptos, porque presentan riesgos importantes de caída de ramas y mantener un eucalipto, en medio del parque, porque el estudio pone de manifiesto, que con una poda periódica sería suficiente para garantizar la seguridad.

El Ayuntamiento de Canet de Mar reabrirá el parque en breves días.

El Parque de la Misericordia es obra del arquitecto modernista Josep Puig i Cadafalch, quién lo diseño en 1896. Como es propio del movimiento estético del modernismo, los elementos arquitectónicos del mismo, una casa, una cruz de término y una fuente se integran con los elementos naturales.  (Fotos del Parque de la Misericordia)

Eugeni Forcano. Premio Nacional de Fotografía 2012.

28 Dec

El fotógrafo Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926) ha sido galardonado con el Premio Nacional de Fotografía que anualmente concede el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte de España y que tiene una dotación de 30.000 euros.

03 05

02 00destino04

El jurado ha reconocido “la extraordinaria calidad de su trabajo, la perdurabilidad de sus imágenes, su larga trayectoria, destacando su capacidad de innovación y experimentación en el lenguaje fotográfico”.

Eugeni Forcano comenzó a trabajar en la revista Destino en 1960 de la mano de Néstor Luján Fernández y Josep Vergés y Matas. Asimismo, colaboró con la agencia Roldós, la Editorial Seix Barral, las agencias France-Presse y Dalmas o la revista Don, donde trabajó, entre otros, con Jaime Gil de Biedma y Juan Marsé.

Pla-Destino1967

“Empecé a hacer fotos de pequeño en mi pueblo, aunque no soñaba con algo tan fascinante como ser fotógrafo, pero entonces la revista Destino hizo un concurso y lo gané y Néstor Luján y Josep Plá me llamaron para colaborar con la revista y me cambio la vida porque entré en un mundo cultural y fabuloso”. Forcano.

Destaco estas palabras de Eugeni Forcano, porque como estudiante de 1º de Periodismo debo ilusionarme con el camino que he elegido y tratar de aprovechar las oportunidades que se me presenten.

Panes_550

El pan nuestro de cada día (1962) inmortaliza a una mujer oronda que sostiene cuatro barras de pan entre sus brazos. Conversa alegre mientras las asas de una bolsa repleta se hunden en su brazo carnoso.

“En aquella época poder comer pan te hacía feliz, por eso aquella mujer lo parecía”, Forcano.

En 2005 recibió un correo electrónico que le cambió su visión de la foto:

“Alguien me escribió desde Mallorca para decirme que había reconocido a su abuela en una exposición. Me contó que aquella señora de la imagen se ganó la vida fregando escaleras de rodillas y terminó paralítica en un cuarto piso de Barcelona”. Forcano.

El 15 de diciembre del 2012 cumplí 18 años y mi familia entre otros agasajos me regaló mi primera cámara reflex. Con esta “entrada de blog” pretendo resaltarme a mi misma la importancia del fotoperiodismo y estimularme a conocer su historia, el trabajo de los mejores profesionales y practicarlo.

Tornillo

23 Dec

¿El graffiti es arte o vandalismo? ¿Que es el Street Art o el arte en la calle?

La creación y aparición, hace unos días, de la obra que reproduzco, en una de las grises paredes del Polígono industrial Can Misser de Canet de Mar plantea éstas y otras interesantes cuestiones.

Quienes viven en Canet de Mar, están habituados a ver en sus calles, el graffiti de un tornillo que indica claramente que hay alguien que  quiere dejar una firma de su presencia.

Tornillo 2Tornillo 3Tornillo 1

El tornillo es un signo  nítido y elaborado que da una clara seña de identidad, aunque la mayoría de gente no sepa quién hay detrás de él y su autor no pretenda desvelarse. A algunos esta práctica sígnica, en las calles de su pueblo, les parecerá interesante, pero quizás a los más les parezca un acto de vandalismo que debería ser desvelado por la policía municipal y sancionado por incívico por el Ayuntamiento, ya que ensucia múltiples haciendas privadas.

Pero cuando este TORNILLO evoluciona y aparece como una obra de grandes dimensiones en una pared de un polígono infrausado deja de ser una “performance”, una acción y pasa a ser “arte en la calle”.

Los ayuntamientos y las asociaciones de empresarios y polígonos saben que en los últimos años de crisis han quebrado, casi antes de nacer, muchos proyectos de zonas industriales. Los ayuntamientos veían con muy buenos ojos la creación de polígonos colindantes a sus núcleos urbanos destinados a ubicar industria y servicios de economía muy diversa, ya que revalorizaban el valor del suelo y la llegada de nuevas empresas podía generar ocupación. Pero la realidad actual es que hay muchas zonas y naves industriales por ocupar y que no se vislumbra a corto plazo un auge significativo de actividad.

Es en este contexto que TORNILLO se agiganta. A parte de su interés gráfico, se convierte en elemento identitario y potenciador de un espacio e incluso de denuncia.

TORNILLO  y su tosco hombre montado a lomo es una obra de fino surrealismo  y fantasía que suscita muchas reflexiones.

Una mujer acaba con su vida en Canet de Mar.

17 Nov

Ayer, sobre las 20:00 horas de la tarde, una mujer decidió quitarse la vida, tras tirarse desde el balcón de un segundo piso en Canet de Mar.

La tragedia ocurrió en la Calle del Mar, al lado de la estación y enfrente de la Nacional II.

Los vecinos y clientes del bar Ca la Coloma fueron testigos de este suicidio, tras presenciar y oír el fuerte impacto que se produjo al chocar contra el suelo, la mujer que se lanzó. En principio todos ellos pensaron que el mismo fue a causa de una bolsa de basura que se arrojaba desde ese segundo piso.

Éstos se aprestaron a socorrerla, fueron a ver si había muerto, le tomaron el pulso y le pusieron en posición de defensa. Seguidamente llamaron a la ambulancia y a la policía.

Asistieron dos ambulancias, dos coches de mossos d’esquadra y uno de la policía local.

La mujer tenía unos 65 años y era conocida por su marido que era pescador. Según los vecinos y allegados, la difunta era una mujer alegre, sociable y presumida.

En la vivienda se encontraban el marido de la fallecida, la hija, el yerno y la nieta. Nadie  pudo controlar el acto suicida y quedaron muy asombrados tras el hecho.

Envueltos en desesperación y desconsuelo bajaron a asistirla, pero al encontrarse el cuerpo inerte las reacciones fueron de absoluta aflicción. Así mismo, la hija desde el balcón gritaba con agonía, pareciendo que iba a arrojarse también.

Los servicios de asistencia médica trataron de calmar la situación. Sobre las 21:15 llegó el servicio Judicial y el servicio fúnebre para llevarse al cadáver.

Todo apunta que el suicidio fue a causa de una depresión y de una enfermedad que sufría la mujer, además de tener una vida complicada y una mala relación con su hija. También hay que decir que ya había tratado de quitarse la vida en otras ocasiones a base de pastillas.